Opinió. Carles Xerri: Parlem de memòria

Carlos Xerri, concejal del Ayuntamiento de Buñol.
Carlos Xerri, concejal del Ayuntamiento de Buñol.

Post també disponible en: Castellano

L’oblit i la desmemòria, intencionada aquesta o no, ha format part sempre de tota iniciativa memorialista. De fet, l’oblit, ha estat sempre la causa que ha mogut a moltes institucions democràtiques, associacions per la recuperació de la memòria històrica ia diferents organitzacions polítiques i socials a impulsar des de fa anys tot tipus d’activitats i iniciatives, orientades a reconèixer, recuperar , reparar i buscar la veritat d’un període històric negre per a la història del nostre país. Iniciatives totes elles encaminades a treure de la desmemòria a centenars de milers de persones i històries que mai van rebre reconeixement públic algun després d’haver patit la repressió, la humiliació i la marginació per defensar la llibertat, la democràcia i la justícia social.
 M’estic referint a la injustícia que va suposar l’alçament militar de el 18 de juliol de 1936 contra el règim de drets i llibertats que emanava de la Constitució de desembre 1931, després de la proclamació de la Segona República el 14 d’abril d’aquest mateix any.
 Un oblit injust i, en moltes ocasions convenient per a una bona part dels diferents governs que s’han succeït des del període de la transició, passant per una Llei d’Amnistia, fins arribar als nostres dies amb més de 80 anys de retard des del final de la Guerra Civil i amb més de 40 des del final de la dictadura.
 Totes aquestes dècades són les que l’Estat espanyol porta de retard pel que fa a el reconeixement, la recerca de la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes de l’franquisme i la dictadura. És a dir, no és que l’Estat que avui coneixem sigui el responsable dels crims franquistes, fins aquí podíem arribar, però evidentment com a estat democràtic i de dret, hauria d’assumir sense més demora la reparació moral a totes les víctimes i les seves famílies.
 Avenços ha hagut, això és evident. L’aprovació el 2007 de la Llei de Memòria Històrica, avui pendent d’actualització, la publicació de la llista dels 4.427 espanyols morts en els camps de concentració nazis de Mauthausen i Gusen, tres eren de Bunyol, o la recent exhumació de dictador enterrat amb honors en un mausoleu públic al costat de milers de les seves pròpies víctimes, així ho certifiquen. Ara bé, Espanya continua sent el segon país de l’món amb més desapareguts a causa de la guerra i la dictadura amb una estimació de més de 100.000 persones repartides en fosses comunes i cunetes. En aquest sentit, el cas de Paterna podríem dir que és paradigmàtic. Allà, en el que avui es coneix com el «Paredón d’Espanya», van ser afusellades 2.238 persones entre 1939 y1956, i posteriorment llançades a fosses comunes al cementiri d’aquest mateix municipi, albergant la segona fossa comuna més gran d’Espanya, tan sols per darrere de l’cementiri de l’Est de Madrid. Homes i dones l’únic delicte va ser defensar, després del cop d’estat feixista de 1936, el règim existent de drets i llibertats que emanaven de la Segona República Espanyola.
 Tots ells, els quals en altres països, serien tractats per l’estat com a herois per haver defensat la llibertat i la democràcia, (Alemanya és un exemple d’això), aquí, a casa nostra, vam assistir a una anomalia democràtica que fins i tot el Grup de treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, va publicar un demolidor informe sobre Espanya pel que fa a l’incompliment de les recomanacions que aquest mateix grup va fer a el Govern espanyol el 2014. Un sever toc d’atenció cap a l’Estat espanyol per no haver abordat de manera efectiva la recerca d’aquestes víctimes i la reparació moral a les seves famílies. I és en aquest apartat on està la clau.
 Primer van ser les associacions per la recuperació de la memòria històrica les que van començar amb aportacions voluntàries i fons privats a exhumar fosses per poder identificar cadàvers i retornar-als seus familiars perquè poguessin rebre una sepultura digna. Treballs altament costosos i d’un feixuc procediment burocràtic, cosa que no mereixen els que porten esperant en alguns casos més de 80 anys per conèixer el parador dels seus éssers estimats. Després des d’algunes institucions, es van habilitar línies de finançament per a pagar aquests treballs, el que va ser i és un avanç important. Però no ens equivoquem. Del que es tracta, i pel que podríem començar a parlar de tancar ferides, a més de amb l’anomalia democràtica, (altres diuen que són obrir ferides de el passat), seria que l’estat assumís la responsabilitat civil subsidiària i actués d’ofici en la recerca de tots els desapareguts com a conseqüència de la dictadura i la Guerra Civil. L’estat ha d’assumir tots aquests treballs sota els criteris de veritat, justícia i reparació.

La llei d’Amnistia de 1978, que òbviament va ser defensada per l’esquerra en el seu conjunt, ja que eren milers de persones, sindicalistes, militants d’organitzacions d’esquerres, etcètera els que estaven a la presó oa l’exili, raó més que suficient per demanar seva amnistia, altres la van utilitzar al seu antull per fer creu i ratlla, és a dir, a la pràctica va suposar una amnèsia col·lectiva i la impunitat dels responsables dels crims comesos pel règim de Franco. Torturadors, repressors i justiciers van passar (o continuar) en virtut d’aquesta llei, a les institucions democràtiques que llavors naixien, com a demòcrates de tota la vida. També la utilització injusta d’aquesta llei per part de les forces de la dreta que es negaven, (i es neguen), a fer una revisió a fons del que va passar, va constituir un fenomen nou respecte dels processos de transició o revisió dels règims feixistes i nazis que es van donar tant a Itàlia com a Alemanya, és a dir, es podia ser demòcrata sense ser antifeixista, una qüestió que també forma part d’aquesta anomalia a més d’una contradicció. Per tot això em referia anteriorment a una desmemòria intencionada.
 Dit tot l’anterior, cert és que a Bunyol, amb una majoritària tradició republicana i història col·lectiva de lluita per les llibertats i contra el feixisme representada per l’obra noble i generosa de moltes generacions d’homes i dones que van pagar fins i tot l’elevat cost de moltes vides dels seus millors fills, sempre ha estat exemple de nombroses iniciatives encaminades a reivindicar el llegat de totes les persones que amb el seu esforç i valentia van contribuir a la construcció d’una societat nova. A través, de vegades de la creació d’associacions encaminades a aquest fi, altres amb la realització d’exposicions o l’edició de publicacions i llibres. Sense anar més lluny, durant l’anterior legislatura, des del propi ajuntament de Bunyol es van dur a terme diferents iniciatives i es va participar d’altres en relació amb la memòria històrica i democràtica. La realització de l’exposició Bunyol Roig, inaugurada el Bunyol i posteriorment exposada a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, la realització d’un acte-homenatge a les persones de Bunyol mortes com a conseqüència de la Guerra Civil amb la col·locació de una placa amb els seus noms en la part civil de l’cementiri municipal, així com la participació de l’Ajuntament en la visita als camps de concentració nazis de Mauthausen costat d’un grup d’alumnes i alumnes de l’IES la Foia de Bunyol, són alguns exemples de l’interès que a Buñol sempre hem mostrat en relació amb la recuperació de la memòria.
 En aquest sentit, sóc conscient que des de l’Ajuntament de Bunyol la gestió i resolució dels problemes quotidians de la ciutadania ocupa una de les nostres tasques més importants i urgents. Però no per això hem d’aparcar de la nostra agenda qüestions tan importants com les iniciatives en favor de la recuperació de la memòria històrica i democràtica. És més, és perfectament compatible.
 ¿Cal avui recordar i retre homenatge als actes, els fets i als antifeixistes que van donar fins i tot les seves pròpies vides per la llibertat i la democràcia? La resposta és rotunda: si.
 D’acord amb aquest principi, i al meu entendre, Bunyol mereix comptar amb una regidoria de Memòria Històrica i Democràtica amb entitat i pressupost suficient dedica a la coordinació i impulsar polítiques de divulgació, conscienciació i reparació del que va passar, quins van ser les seves causes i conseqüències . No des d’una visió nostàlgica que tot temps passat va ser millor, sinó des de la convicció política que les iniciatives memorialistes han de formar part de les polítiques públiques, com la millor garantia de contribuir a aconseguir societats plenament democràtiques. Fugim de cert relat equidistant i fal·laç, el qual defensa que la Guerra Civil va ser la conseqüència d’un enfrontament fratricida entre germans i cridem a les coses pel seu nom, en honor a la veritat. Treballem sota els criteris de veritat, justícia i reparació. Posem en valor que si avui gaudim d’un règim de llibertats i drets és fruit de la feina i sacrifici col·lectiu de moltes generacions de persones que van donar el millor de si mateixos per tenir una societat millor.

(*) Carles Xerri López és regidor de l’Ajuntament de Buñol.

Be the first to comment

Deixa un comentari