Robots i política

Post també disponible en: Castellano

El millor de la nit és que hi ha silenci, el bo del poder és que pots. A la nit pots, a través del silenci, viatjar tranquil·lament per tota la teua ment i deixar-te sentir i pensar sense distraccions tot allò que van arreplegar els teus sentits.

Els últims mesos, potser anys, sens dubte ho requerixen, estem assistint en directe i dia a dia a fenòmens polítics d’un enorme calat social. La maquinària de la informació junt amb tantes campanyes electorals ens han atibacat del Prozac que abarrota els sentits, els pensaments, ralentitza la reflexió i paralitza la decisió.

Els moments complexos són així, passen i un no té una idea clara del que està succeint, són massa els contrapunts, les contradiccions, els galimaties, pareix tot tan virtual que es distancia de la percepció directa per a passar a una altra més distant, d’eixes que no mouen molins. És normal, mentres uns treballen informant-nos o creant la informació i altres intenten formar govern, nosaltres seguim amb la nostra vida diària, amb els seus problemes i els seus conflictes, amb el seu tedi o seguretat des de la repetició o simplement des de l’hàbit. La majoria som dependents de la nostra salut en primer lloc, dels diners en segon lloc i de les relacions en tercer lloc, o quelcom així, poc més poc menys, no importa massa ser ací molt precís s’entén quina és la nostra realitat.

En nits com esta, més nocturna que mai, em pregunte si som conscients de quants fets assumim sense parar-nos a pensar per què ha de ser així i no d’una altra manera. Assumir que cal treballar per a viure és quelcom que quasi ningú posa en dubte, creure que si no hi ha govern les coses ens van a anar molt malament també pareix estar molt clar, escoltar al nostre partit o els nostres líders i repetir les paraules en les xarrades de treball, de café o de bar també pareix que s’arme amb tota normalitat.

De què parlarem si no és de l’actualitat, d’eixa realitat que ens construïxen des dels mitjans de comunicació i que aparentment marquen l’agenda dels nostres pensaments?

Molts direm que nosaltres no ens ocorre que ens ocupem per les nostres coses i que esta qüestions ens preocupen relativament, a una certa edat –dicen alguns se sol ser prou escèptic i el pragmatisme i els propis interessos pareixen estar anteposats. En realitat és mentida, anteposem constantment els nostres verdaders interessos. O potser és al revés i mesclem els nostres interessos amb eixe desori de bondats que ens despleguen des d’eslògans i argumentem mediàtics?

Per què cada matí ens alcem per a anar a treballar? Quina pregunta tan panoli, perquè en cas contrari no obtindríem diners a canvi del nostre treball, seria probablement la resposta generalitzada. Però és veritat? Què ocorrerà quan els robots facen la majoria dels treballs i no hi haja treball per a tantes personas?¿De veritat creiem que açò està tan lluny de que ocórrega? Ja hi ha plans perquè un robot puga fer-se càrrec de tots els treballs de la casa, o de que facen els treballs que més força i resistència requerixen o eixos en què fa falta una habilitat matemàtica en cada moviment. I el que és més real els robots treballen 24 hores i no es cansen. Pareix que nosaltres tampoc ens cansem del que no ens convé en pro d’eixa seguretat manifestament fal·laç que sentim des dels costums i des de les convencions socials.

Existix ja un pinganillo d’orella que se’l posen dos persones i poden entendre’s en qualsevol idioma sense necessitat d’aprendre-ho, cada frase o paraula que es diu es traduïx a l’idioma de què porta l’altre pinganillo i al revés. Encara comet errors però en un temps prudencial ho farà d’una forma impecable.

Estos i altres èxits de la tècnica canvien les nostres vides, canvien el sistema productiu, canvien les nostres vides, canvien el sistema productiu, canvien les societats i per consegüent canvien a les persones en tots els seus àmbits. Quines lleis ens protegiran per a poder viure amb les mínimes necessitats cobertes quan el món del treball ens tire perquè tenen màquines més eficients que nosaltres i només uns pocs siguen necessaris per a mantindre el sistema? Caben milers d’hipòtesi i elucubracions davant de tals preguntes. Tindrem un robot que cotitza a la Seguretat Social i ens garantix una renda bàsica que ens pagarà l’Estat? Segurament. Coses més rares estem veient i quasi sense immutar-nos. Caldrà aprendre a desaprendre per a tornar a aprendre. Igual amb un curtcircuit.

alejandroagustina.blogspot.com