Post també disponible en:
Castellano
Dolor, ràbia, impotència. Això va ser el que vaig sentir en escoltar fa uns dies a un ramader, en una entrevista televisiva, lamentar com la deixadesa en la cura de les muntanyes afavoreix la propagació dels incendis. Veure morir al seu bestiar, veure cremar les seues cases i els seus camps, no és només la seua tragèdia: és la nostra. Però el foc que devora al sector agrari i ramader no es limita a les flames de l’estiu. Des de fa dècades crema un altre incendi, menys visible però igual de devastador: el de l’abandó polític. I ací no caben excuses ni ideologies, perquè tots els governs, uns per omissió i altres per acció, han contribuït a arraconar als qui produeixen els nostres aliments i custodien el territori.
El cinisme és tan evident que sembla que tot estiguera dissenyat per a arribar a aquest punt. Els interessos d’uns pocs s’imposen mentre els agricultors i ramaders assumeixen les pèrdues. Al final, la factura la pagarà la societat sencera. Perquè, siguem sincers, qui no té un avi, un besavi o algun familiar que alguna vegada va treballar la terra o va cuidar un ramat? La prosperitat de hui es va alçar sobre la suor d’ahir, però la memòria s’esborra ràpid quan resulta incòmoda.
Les xifres ho confirmen: en els últims trenta anys les polítiques agràries han conduït a la desaparició del teixit rural. Espanya lidera l’abandó d’explotacions a Europa, el relleu generacional és pràcticament inexistent i la taca de cultius perduts s’estén per tot el territori. Pobles buits, camps abandonats, bestiar sacrificat. Eixe és el paisatge d’un fracàs que avança sense fre.
Mentrestant, bona part de la societat segueix sense comprendre que els qui ens alimenten i gestionen el territori són un pilar estratègic per al país. La sobirania alimentària no és una consigna romàntica, és una qüestió de supervivència. Dependre de tercers per a menjar és hipotecar el futur dels nostres fills.
El paradoxal és que molts dels dirigents que hui legislen provenen de famílies que van munyir vaques, van cultivar blat o van sembrar tomaques. Però sembla que el poder esborra la memòria i adorm la consciència. Bé els faria escoltar als qui, enmig de l’adversitat, continuen reclamant un futur digne per al camp.
El ramader que hui enterra als seus caps de bestiar tornarà demà a criar unes altres. Els prats reverdiran i la vida continuarà, encara que les ajudes arriben tard o mai. En els despatxos, no obstant això, persistirà el cinisme dels qui eviten comprometre’s amb un pla real per a un sector que és, en definitiva, la llavor de la supervivència de tota la nació.Perquè el que està en joc no és només el futur del camp, sinó el de tota la societat. Els agricultors i ramaders no demanen caritat: exigeixen justícia i visió d’Estat. Si els governants no ho entenen, ens arrossegaran a tots cap al mateix incendi.
Bernardo Ferrer es Presidente de FUVAMA
Be the first to comment