Entrevista. Delmundo Milà: “L’única veu d’esperança i de denúncia hui dia, no emputecida i no comprada; és la de la poesia”

Post també disponible en:

El segon llibre del polifacètic escriptor i guionista bunyolense Delmundo Milà acaba de veure la llum amb el títol de “Viaje a los confines de la nada”; un treball poètic retrospectiu, en format de quadern de viatges, fruit de la visita que l’autor va fer a l’illa de La Palma i que naix a l’empara de la nova editorial que el mateix autor impulsa al costat de Domingo Martínez. Una doble presentació en públic programada per a divendres que ve, 1 de desembre, a les 19,00 hores a la biblioteca municipal de Bunyol.

— Delmundo, divendres que ve, 1 de desembre, presentes una nova editorial.

— Sí, el projecte editorial és un els fins de l’acte que presentem aquest pròxim divendres, 1 de desembre, a la biblioteca municipal de Bunyol. Un part múltiple de fill i filla, llibre i editorial, proposta literària i associativa. Una proposta que ve amb un pa davall del braç. Són eixes coses del menjar que seran tan necessàries en “La poesia és nutritiva”. La lletra amb poesia entra.

— ¿Com sorgeix la idea de crear una editorial?

— L’editorial és l’esforç que portem arrossegant des de l’any 2008 quan vam emprendre La Kooperativa. El seu embrió, no obstant això, va ser a la Sala La Navetta ja en el mil·lenni passat —somriu— i “compliria» enguany el seu 25 aniversari d’obertura. Després va vindre “la Kooperativa” que va mantindre dues seus obertes: una d’elles en l’edifici de La Cooperativa Titánic, tan emblemàtica i que per cert recull Manuel del Álamo en el seu llibre sobre el obrerismo en La Foia; i l’altra seu va estar en la Plaça del Poble de Bunyol, al costat de l’església. La iniciativa, per tant, va tindre un enllumenament molt pausat i va acabar de materialitzar-se amb el nom de Col·lecció de Literatura Kooperativa. Es van publicar dos llibres.

— I també presentes nou llibre.

— Sí, el llibre que es presenta és la meua segona obra publicada, “Viaje a los confines de la nada”; i encara que veu la llum enguany, és un llibre retrospectiu que comença amb un viatge iniciàtic a l’illa de La Palma, abans de l’erupció del volcà Teneguía. Un viatge sens dubte premonitori que va acabar “eruptando” tots aquells murmuris que em llançava l’illa. És curiós però l’ambient ja feia olor de confins del no-res. Tinc un afecte molt especial per eixa illa.

— Però és un llibre de poesia, ¿no?

— Vaja, sí, sí, és un llibre de poesia, encara que intente retorçar les formes per a convertir-ho en un quadern de bitàcola, un relat de viatges amb la passió i el sentiment del llenguatge poètic. No deixa de ser poesia en les seues formes més convencionals amb un rerefons de relat, atemporal i imprecís com el llenguatge poètic ho és. M’agrada trencar els gèneres i portar-los al límit de les seues possibilitats. La poesia de viatges no és nova, pràcticament tota la literatura des dels seus inicis ha begut de la idea de viatge. La vida en si és un viatge. Des del poema de Gilgamesh fins a les cròniques d’Alejandro Magno o la mateixa Bíblia. Realment tota literatura és un viatge, en l’espai i en el temps. L’art d’escriure és fer sentir en el lector, en l’altra persona, sensacions. Entre totes creem un relat que tindrà la versemblança compartida que vulguem. L’autor, la criatura, la llevadora i les “altres” que l’acceptaran en un conscient col·lectiu o simplement l’ignoraran.

— ¿La poesia de viatges es pot dir que és el que inspira cada viatge a nivell poètic?

— Efectivament, però aquest a més és un triple viatge, com una triple pirueta al buit. Volia fer-ho en poesia i sincerament crec que ha eixit un “xiquet” amb un relat molt fresc. Una manera d’acostar-se al llenguatge poètic. Està estructurat en tres parts: una és el viatge en si, la part més recognoscible en la qual transcorre, petjada a petjada, la meua peripècia vital. L’altra és eixe viatge a cap part, al buit si vols, existencial, de la pròpia vida que anem delimitant en les relacions amb les altres viatgeres. Nàufrags també espantats. El seu epíleg serà el viatge distòpic de “Los pueblos del agua”.

— ¿Un viatge en el temps?

— És un viatge intern que relat des dels 15 anys fins a la mort del meu pare. Tinc 56 anys en eixe moment. Dic que el llibre és un triple viatge perquè no sols discorre en una dimensió espaciotemporal, s’endinsa en els corredors de la vida mateixa, en els solcs que anem llaurant i les cicatrius que acumulem.

— ¿Los pueblos del agua?

—  Volia experimentar amb les antigues epopeies. No és un heroi èpic, a la manera del Cantar de Gestes, que allibera un poble, triat o trobat pel camí i que fet i fet ha sigut el germen del relat de tots els pobles. Trobarem una versió actualitzada que té a veure més amb una distopia postmoderna molt actual escassetat i absències que ens està portant al col·lapse generalitzat, inclosa la pròpia humanitat. Els pobles de l’aigua no funden, alliberen.

— Estem davant un llibre de 80 pàgines a més amb una portada molt especial.

— Sí, perquè la portada està dissenyada per Ana Criado Zahonero, Ana Cezeta. Una de les dissenyadores d’art més reconegudes a nivell mundial. Baste dir que és una de les 48 persones que componen l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Televisió als Estats Units. Va estar nominada als EMMY pels títols de crèdit de Star Trek i seus són treballs com Godzilla, American Horror Story, Star Trek Picard… En fi, un luxe que li agraïsc moltíssim a aquesta persona tan pròxima i intel·ligent que fa senzill el complex. A més, és de Bunyol com ja sabeu. 

— Un llibre de poesia que té també una part de prosa, ¿no?

— Soc poc ortodox en el meu estil. La meua poesia a vegades cau en la prosa poètica. Encara que no és la meua forma d’expressió més habitual. Utilitze recursos ja experimentats en antigues cròniques de navegació. M’agrada molt l’expedició de Magallanes i Elcano. Són notes i apunts del viatge. La meua sensació és que la poesia es llig poc perquè la gent no l’entén, així que aprofite eixe espai per a fer un recopilatori de les situacions que han propiciat aquest viatge.

— ¿És una espècie d’explicació dels poemes?

— Seria una espècie d’explicació, però no té només un sentit aclaridor. Són un camí de molles per a recollir pels qui s’aventuren en el viatge.

— ¿Realment la poesia es llig poc?

— Les editorials el primer que et diuen és que no publiquen poesia. Nosaltres intentarem que els llibres autoeditats no acaben en una cantonada de les llibreries alimentant l’oblit.

— Tornant al llibre, sense ser una biografia crec que hi ha molta experiència vital de l’autor en aquest llibre, ¿m’equivoque?

— És tota una experiència vital. Hi ha un diàleg entre generacions i amb un mateix. Entre la memòria i l’oblit, entre el desig i la realitat a la manera de Cernuda, un dels meus referents poètics. De què podem parlar sinó parlem de la nostra condició humana, dels temes que importen de veritat, de la vida i la mort, del sentit de l’existència, de qui som, de l’amor, de les passions. 

— Bé, crec que dependrà de la persona, ¿no?

— Clar que sí. Cadascuna construeix el seu relat que li serveix per a ser ací, per a relacionar-se. No obstant això, quan intentes comunicar una cosa essencial, t’adones que hi ha una sèrie de temes universals generalitzables a totes, totes bevem de la mateixa font i arribem a la mateixa platja. Intente allunyar-me dels missatges interessats.

— ¿Per què ho dius?

— Ho dic per tota la narrativa mediocre. Pel xou televisiu que l’alimenta. Si no sales en televisió o no comptes els pèls del cul que tenia l’autor quan el va escriure, sembla que no té cap sentit… És la realitat que hem construït. Una complexitat que cada vegada més necessita de relats interessats i ens aparta de l’essencial. Un col·lapse civilizatorio en aquesta realitat distòpica en la qual res adquireix valor. Tot és efímer. D’usar i tirar.

— ¿Hem col·lapsat?

— Hem col·lapsat ja.   

— ¿Això té solució?

— Crec que sí, no podem caure en la derrota. En el llibre parle de “Los pueblos del agua” vertaders portadors de la paraula. Una paraula silenciada en una estranya epidèmia de silenci. Qui té esperança és conscient que vivim en un present fotut, com menys, però alberga la voluntat de creure en el seu propi crit quan sap que tot és absurd. Cal alçar la pedra cada dia fins i tot sabent que quan s’arriba al cim tornarà a caure de nou.

— ¿Hi ha motius per a continuar creient en la Humanitat?

— Soc un humanista, un vitalista que no vol justificar la seua vida amb la seua mort. Continue creient que som éssers espantats des del mateix moment que adquirim consciència de la necessitat dels altres. La falta de l’altre és el que ens fa por. Com diu Eudald Carbonell, un dels codirectors d’Atapuerca, necessitem construir un sentiment d’espècie. Cada vegada m’interessa menys el progrés tecnològic d’uns pocs individus, avorrisc l’ego i crec que el camí al qual ens està portant el somni desballestat d’eixe ego, és precisament a un futur no ja distòpic, sinó sense solució de continuïtat possible. 

— ¿Creus que almenys els nostres polítics pensen com a espècie?

— Jo dels polítics fa temps que no espere absolutament res. Si els qui ens governen són incapaços de cooperar entre ells no espere que ho facen amb la resta de la ciutadania.

— Tornant a l’editorial, ¿podem resumir els seus principals característiques?

— Bé, volem que se’ns llija. Jo escric perquè se’m llija, no per a deixar el llibre en una prestatgeria. L’editorial es diu “La poesia és nutritiva”, tractem de les coses del menjar en el seu sentit més metafòric. No crec que acabem menjant-nos les nostres pròpies paraules, això seria canibalisme lèxic i no està bé vist. De fet ningú es menja les seues paraules, els polítics no ho fan, els reis tampoc, ells diuen: “no ho tornaré a fer”, però no es mengen les seues paraules.

— I quasi ja per a finalitzar, aquelles persones que pensen que la poesia no és per a ells, ¿com els convenceries perquè s’acostaren a ella?

— Acostar-se a la poesia és recrear una realitat en la qual la paraula torne a adquirir la seua raó de ser. Hem de cuidar la paraula, atendre-la, aprendre a escoltar les altres persones. També és necessari que t’escolten. La poesia, els diria, és el vertader llenguatge dels sentiments, les passions i la resposta que li donem a totes les coses quan no tenim per a tot un sentit ben clar del que passa. 

— Llavors, ¿el poeta no es fa, naix?

— El poeta naix, creix i es reprodueix. La poesia és el germen de la fertilitat. Hem perdut capacitat reproductora perquè hem perdut la paraula oportuna. La poesia es transmet per via oral, com ho va fer en un principi el cant, el ritme o la dansa. El que passa és que després es va adobant. I el mateix li passa al novel·lista, al dramaturg o a qualsevol altra mena de narrador. Tot això fins a arribar al capitalisme. Aquest sistema econòmic va necessitar de paraules per a subsistir i en comptes d’escoltar l’altre el que va fer va ser comprar la seua voluntat. Va canviar el relat i ens va intentar convéncer que la publicitat era la nova poesia. Ara necessitem denunciar aquesta corrupció poètica amb una veu clara d’esperança i denúncia, lluny d’un relat emputecido de consum. L’única veu d’esperança i de denúncia hui dia, no emputecida i no comprada; és la de la poesia.