Post també disponible en:
Castellano
En aquest trist aniversari de la DANA, no podem sinó recordar a les persones que van perdre la seua vida i a aquelles que encara, un any després, continuen patint les seues dramàtiques conseqüències, entre elles milers d’agricultors i ramaders. Mirant cap arrere, a eixe fatídic 29 d’octubre de 2024, queda clar que ningú podia imaginar eixa riuada d’unes dimensions tan catastròfiques -malgrat els sistemes oficials de vigilància i alerta- i que va deixar descol·locades a totes les administracions, des del Govern d’Espanya fins a la Generalitat Valenciana i els ajuntaments. Una riuada que, a més, es va veure agreujada per la falsa sensació de seguretat que va haver-hi en la zona on va haver-hi més morts per la senzilla raó que no plovia.
És moment de recordar, però també de preparar-se per a futures riuades -que n’hi haurà- perquè millorar la prevenció suposaria el millor homenatge que podem rendir a les víctimes. En aquest punt, és evident que urgeix la reparació, modernització i construcció d’infraestructures hidràuliques pendents des de fa dècades que, si hagueren estat fetes en el dia de la DANA, haurien reduït dràsticament el nombre de morts, haurien minimitzat els danys materials i haurien estalviat molts diners que ara hem de gastar, per multiplicat, en la reconstrucció.
Em referisc sobretot a preses que retinguen més aigües cap avall (la que hi havia, la presa de Forata, va aguantar de miracle i va ser clau per a evitar un desastre encara major); a obres de laminació en la rambla del Pedrís (haurien permés retindre part de l’avinguda i donar més temps per a salvar vides); a una connexió amb el Pla Sud de València (haguera reduït el cabal dels barrancs desbordats); i a l’ampliació i reforç de canalitzacions (adaptaria la seua capacitat a les necessitats reals), entre altres actuacions que els enginyers i experts en matèria hídrica coincideixen a reclamar.
Una altra lliçó que no han d’ignorar els nostres governants és la gestió dels llits i la neteja de canyars per a afavorir la circulació de cabals sobtats i evitar desbordaments. Hi ha gravacions que testifiquen les llances de canyes que van formar dics, al costat d’arbres i estris arrancats, trencant ponts i inundant pobles sencers i milers de camps, on ara han germinat a milers i és molt difícil erradicar-les. La canya és una espècie invasora que les institucions públiques haurien d’aplicar-se a eliminar, ja que, d’altra banda, els ponts no es van construir perquè es taparen i col·lapsaren en una riuada. Tant les infraestructures hidràuliques com la neteja de llits són reptes inajornables que han d’abordar-se ràpidament des d’un punt de vista científic i amb voluntat política.
Encara que algunes administracions hagen tingut més gràcia que unes altres per a escórrer l’embalum, la recuperació d’aquesta riuada i la prevenció d’altres en el futur és responsabilitat de totes, siguen del color que siguen, perquè el fang sempre serà marró. La gent està farta d’escoltar escusas i culpes alienes; vol solucions i les vol ja. Així que menys parlar d’interessos partidistes, que a totes les administracions aquesta barrancada les va enxampar en mantillas, i més treballar perquè no tornem a lamentar tantes pèrdues humanes, econòmiques i mediambientals per un fenomen climàtic recurrent en la conca mediterrània, i que si ocorreguera demà, tornaria a succeir. El menys que es pot fer de les grans tragèdies, és aprendre.
Be the first to comment