Post també disponible en:
Castellano
Durant els últims anys s’ha parlat molt de sobirania alimentària. S’ha parlat d’aigua, de costos energètics, fertilitzants, preus en origen, relleu generacional i burocràcia. Tot això és important. Però hi ha un element essencial del qual es parla molt menys: sense maquinària disponible, sense tallers pròxims, sense recanvis, sense servei tècnic i sense una xarxa de distribució solvent, no hi ha agricultura moderna possible.
La maquinària agrícola no és un bé accessori. És una infraestructura productiva. Un tractor parat en plena campanya, una recol·lectora sense recanvi, una explotació sense assistència tècnica o un agricultor sense finançament adequat no són simples incidències comercials. Són interrupcions reals de la capacitat productiva del camp.
Per això preocupa l’evolució del canal de distribució i manteniment de maquinària agrícola a Europa i, de forma molt concreta, a Espanya. No pot ser que un agricultor demane cita en un taller i no li reparen el tractor fins dins de tres mesos. El sector necessita un servei pròxim, ràpid i econòmic per a disposar de la maquinària que cobrisca les necessitats de l’agricultura del segle XXI. Tindre avanços tecnològics sempre és bo, fins i tot imprescindible en un món cada vegada més globalitzat on Europa està perdent competitivitat amb passes de gegant per una política europea equivocada. Els agricultors necessitem, a més, un suport financer suficient per a mecanitzar les explotacions, a través d’una PAC que, en lloc de derivar fons a armes, siga un motor que incentive una agricultura més moderna.
La maquinària agrícola és una peça més de la seguretat alimentària. I convé recordar-ho abans que la concentració del canal, la pèrdua d’operadors històrics i l’allunyament dels centres de decisió convertisquen un problema empresarial en un problema estructural per al camp espanyol.
