Post també disponible en:
Castellano
Domingo Martínez (Bunyol, 1963) és un poeta, dissenyador i historiador. Sempre relacionat amb l’esfera cultural, va participar en l’escena musical en els anys 80 i 90 (TV Soviética, Ultramarina, Last Zebras…). Va estar en la fundació de publicacions culturals locals sempre rebels i crítiques (La Razón de la Discordia, Neo-Nada, El Grito, Panderrana). És historiador i compta amb diversos treballs d’investigació publicats. Va treballar com a dissenyador gràfic, i la seua iconografia corporativa i publicitària encara pot contemplar-se en el nostre paisatge urbà i en les publicacions dels noranta i dos mil.
Entre les seues publicacions poètiques es troba Visión que nada precipita (1984); Paseos en moto con sidecar (2009); i este Elogio del equilibrio (2026), prologat pel filòleg Xabier Botella Gras i editat en la col·lecció “La poesía es nutritiva” amb el número quatre. És esta una editorial Kooperativa autofinançada, que creiem els qui la impulsem, aposta per la poesia des dels més baixos fons (monetaris) però des de la voluntat més ferotge i rebel en este camí de paraules i sentit, que vam emprendre ja fa uns anys.
La presentació serà el dissabte 25 d’abril a les 19,00 hores en la Sala Raga de la Biblioteca de Bunyol. Sempre una bona ocasió per a comprar i regalar un llibre d’un dels interessantíssims escriptors d’estos moments.
— Com es traduïx des de la perspectiva vital aquell vers del teu primer poemari (Visión que nada precipita, 1984) “donde nace el horizonte como un teatro griego”, com a nostàlgia d’una volta a la creació pura o com a rebel·lia front a la impostura?
— Supose que et referixes a quina seria la intenció d’aquell vers… Doncs bé, encara que no soc molt d’explicar el significat dels meus poemes he de reconéixer que aquells versos tampoc tenien una intenció precisa. No obstant això, en la interpretació del lector, que és l’única vàlida, puc sumar-me com a lector de la meua pròpia obra a trobar-li un nou sentit, tenint en compte que hauria de situar-me en una experiència del passat. Aquell primer poemari, ple de referències surrealistes, es nodria d’imatges poderoses. Era, per així dir-ho, molt visual o plàstic —que diria algun crític—. La metàfora d’un horitzó obert connectaria com en gran part dels meus poemes, amb la meua preocupació pel pas del temps i el futur, a pesar de la joventut d’aquells versos. No obstant això, la perspectiva d’aquella visió tenia a veure sobretot amb la imatge onírica del lloc on visc, l’orografia de Buñol, com un teatre grec obert davant d’un mar d’horitzó immens, una imatge clàssica del mediterrani que ens identifica. Amb tot, en el poema s’inscriuen a més referències a les ruïnes, la història i la volta a l’origen de les coses. En eixe sentit, s’acostaria a la teua interpretació. De totes maneres, com ocorre amb la memòria, el significat que li trobe hui és l’actual, infectat de bagatge. Segurament llavors no tindria la mateixa intenció o simplement no la recorde.
— Deia Celaya en la Revista de Occidente que els “Nuevos medios de transmisión sonora (radio, micrófono, disco, magnetófono) están llamados a producir un cambio en la poesia de signo inverso al que la revolución técnica de la imprenta produjo en su día”. Continua sent la poesia l’arma de futur en un univers comunicatiu dominat pels algoritmes?
— Des de luego si Celaya ho va dir en temps analògics, la seua preocupació seria màxima en estos temps de vertigen amb les noves TIC i la IA generativa, encara que no dubte que continuaria defensant la poesia com a arma poderosa. No obstant això, cal recordar que molts autors posteriors li van refutar la seua ingenuïtat responent-li, com deia Wolfe, que si “la poesía es un arma cargada de futuro… el futuro es del Banco de Santander”. En la meua opinió, la poesia (en sentit ampli), la cultura o simplement el lliurepensament, han tingut en la història un poder transformador i per això va ser en molts moments perillosa. I és per això que en estos temps “mercantilitzats”, no sols conserva almenys una intenció transgressora; sinó que es fa necessària pel seu poder comunicatiu en alliberar-nos de les pors i la submissió als poders de discursos únics i del no-pensament, eixos que hui en dia procuren la intromissió dels algoritmes en les nostres obedients vides. De totes maneres, a pesar del desencant de la postmodernitat i una certa desafecció del compromís, la poesia i la seua càrrega social, no tant “de retòrica combativa”, continuen estant vigents. I per això, salvant els esculls tecnològics i de les “xarxes” que ens atrapen… i a pesar que la seua projecció real siga encara minoritària, la seua ambició hauria de ser màxima si s’adapta a les noves eines comunicatives i el seu enorme potencial de difusió per a connectar amb una àmplia audiència (comunitat virtual l’anomenen). Encara que sone ingenu, no concep una poesia lato sensu (art, literatura, teatre, cine, música…) resignada a l’elitisme i la innocuïtat.
— “Cargamos de poesía nuestra huida para tener siempre algo que decir incontestable”, deies en un dels poemes del teu segon poemari (Paseos en moto con sidecar, 2009), editat en esta col·lecció. Era una declaració d’intencions d’eixa denominada poesia de l’experiència?
— D’alguna manera sí. Com anava dient, la necessitat de la poesia va més enllà de la seua càrrega estètica, ja que obeïx a un compromís. La “poesia de l’experiència” va ser l’escenari en què ens vam moure o vam patir la gent de la meua edat, encara que molts renegaren de l’etiqueta i buscàrem altres models. En realitat, la marca feia referència a una cosa òbvia en qualsevol creació literària amb un cert compromís social o simplement vital. En eixe sentit, no sé si tenia eixa intenció però l’obra es movia en aquells paràmetres. En aquell poemari –amb estructura de road movie– els versos es concebien com a munició contundent, recordant aquella retòrica de “la pluma y la espada” garcilasiana, que arreplegaren Miguel Hernández, el mateix Celaya o Víctor Jara. I sí, la poesia de l’experiència com a filla de la poesia social, han sigut ambdues referents “i paisatge” en la meua escriptura i les meues lectures.
— Escapa la poesia actual al compromís dels temps que corren o corre més ràpid la “moto con sidecar” que el compromís de l’escriptor amb la realitat social que experimenta? Per què és tan estrany el bon lector de poesia?
— (Riu… el sidecar em perseguix). En realitat seria difícil parlar d’una sola poesia actual. Perviu de fet en les poetes joves aquell afany reivindicatiu de la poesia social que abordava les desigualtats, les identitats, la injustícia… Encara que la seua perspectiva haja canviat des de la introspecció individual, el pols vital i la lírica del quotidià; continua tenint sentit en eixa cerca de reconéixer-nos en allò comú, d’unir causes. D’esta manera, encara que la nova poesia puga adoleixer d’un cert formalisme, no manca de compromís, encara que este siga menys evident o més prosaic. De totes maneres, el compromís amb el llenguatge no deixa de ser un compromís amb la realitat. Per això pense que si la poesia ha intentat sempre omplir les pàgines en blanc de la realitat, esta ha de respondre ara a una circumstància més complexa, plena de nous reptes. D’altra banda, l’escriptura dels nadius digitals ha d’adoptar per força formes diferents, com també ho és el públic virtual d’estos nous canals de difusió.
Pel que fa al lector de poesia, jo no l’entenc com si fora un “altre”, ja que em considere més un lector que un escriptor i en eixa complicitat crec que residix bona part del seu poder. De totes maneres, crec que llegir “amb pausa” poesia en una cultura de la velocitat i la immediatesa li dona valor, ens allibera d’eixa esclavitud consumista de l’urgent, i alhora l’eximeix de la seua justificació. No debades, si volguérem diferenciar els “bons” lectors d’“altres”, la poesia no sol oferir recompenses immediates més enllà de si ens delectem amb ella o la patim, ja que en ambdós casos eixos són els seus nutrients. Esta és la seua utilitat, pense.
— És este “Elogio del equilibrio” la constatació que la poesia es mou entre “la realidad y el deseo” a la manera de Cernuda, o més bé segons la inevitabilitat d’eixe “río que nos lleva”?
— En l’epíleg del llibre intente respondre a eixe dilema entre “lo contingente y lo necesario” com deien en la mítica “Amanece que no es poco” (riu). Ara seriosament, la qüestió és clau, ja que afronta dos formes complementàries d’afrontar la creació poètica, i fins i tot l’existència. I en veritat no crec que hi haja una disjuntiva entre realitat i desig, entre allò viscut i allò anhelat, ni entre una poesia que afronte el conflicte i una poesia que arreplegue el fluir de la vida. Al cap i a la fi, i com arreplega el títol del llibre, concep la poesia en eixe punt inestable en què el llenguatge intenta agarrar un món que s’escapa, que posa nom a allò real i expressa la debilitat davant allò desitjat. Però en eixe anhel d’equilibri —o de sossec—, en eixe impuls vital i literari, ni la realitat ni el desig ni “eixe río que nos lleva” —com la metàfora heraclitiana— són del tot aprehensibles. I és en eixa ambigüitat o fracàs on residix la veritat poètica. En eixe sentit, el llibre arreplega eixa concepció de la poesia que és resistència, tensió i conflicte, i alhora intenta fixar la deriva del temps, de l’experiència i del llenguatge sense resignar-se.
— Creus com deia Pasolini que “la poesía no se consume, que se puede leer miles de veces un libro de poesia y no consumirlo”?
— Estic d’acord, encara que no sé si en el mateix sentit que li va voler donar Pasolini. Per una part crec que bona part de la poesia és inesgotable en les seues lectures i relectures, ja que no oferix significats tancats ni immediats a diferència de la narrativa. Té eixa forma d’“ambigüedad creativa”. Per això vull creure que els poemes no s’esgoten amb una sola lectura i com en “la paradoja del observador” cada intervenció del lector transforma el poema des de les seues distintes perspectives vitals i sempre queda alguna cosa que no acaba de dir-se i que obliga a revisitar-lo.
Per altra part, la poesia podria entendre’s com un producte inconsumible —un oxímoron en si mateix—. És este sentit el que em resulta més atractiu encara que puga resultar una quimera. En temps d’un capitalisme rampant, la idea de la poesia com a artefacte inconsumible és molt suggeridora. El fet que existisquen productes difícils que escapen de la lògica consumista de la rendibilitat resulta revolucionari. No obstant això, el mercat amb les seues urpes insaciables no crec que siga tan benevolent amb la cultura, encara que esta siga minoritària. En el fons, la idea de Pasolini dona sentit a la creació poètica, en entendre la lectura com un acte inacabable i salvant d’alguna manera que esta caiga en mans d’una mena d’obsolescència programada.
— Aleshores, penses que pot digerir el sistema esta editorial de la “Poesía es nutritiva”?
— Lamentablement, no soc tan optimista com Pasolini. Encara que la poesia, en un sentit ideal, no siga consumible, els llibres de poesia també són productes de consum. Crec que és difícil escapar de les urpes del mercat, encara que resistir-se és una obligació. Al cap i a la fi, cada moviment en este món mercantilitzat està mediatitzat: el cost de la producció, la distribució, les vendes… De totes maneres, encara que siga només una apreciació, el fet de tindre un cert control sobre el teu “producte” et allibera un poc d’esta lògica del sistema (anomena’l mercat) que intenta assimilar i fagocitar-ho tot. Eixa autonomia és l’esperança d’este projecte editorial autofinançat que intenta “alimentar” amb versos.
— Per a acabar: Versos, música, art compromés. La paraula justa per a assolir la bellesa. Una lluita pel comú que ens unix a totes les persones. Continues habitant eixe “Grito”?
— Doncs bé… vull pensar que sí, que la meua manera d’entendre la creació, en allò bàsic, no ha canviat molt, encara que també siga fal·laç creure que ens podem desprendre d’eixa deriva biològica. Però sí, hi ha coses que persistixen en la meua manera d’entendre la poesia, la literatura, la música, l’art. Perquè no puc desfer-me de la vella idea aristotèlica de la catarsi que va desenvolupar en el seu segon llibre de la poètica (aquella trama del llibre perdut en “El nombre de la rosa” d’Umberto Eco). Eixe poder estètic de les paraules justes (i les imatges i els sons) connecta les persones en un estadi de desahucio de la memòria col·lectiva. Per això, compartir l’experiència poètica és perillós, perquè desactiva les pors que ens inculquen els poders (l’estat, l’església…) per a ser governats en l’obediència. Junt amb la transgressió del llenguatge i un cert impuls llibertari en expressar-me, aquella intenció de trobar-nos en el lloc comú de la bellesa és un dels motors de la meua escriptura. No debades, l’equilibri a què fa referència el llibre que presentem representaria “eixe contrapés sempre inestable” que es sosté amb un altre suport —com les rodes d’un sidecar—, eixe lloc comú que ens descobrix que no som tan diferents en eixa cerca d’un lloc més suportable, ja que a través de la poesia podem coincidir en eixe camí per a adonar-nos que la vida succeïx mentrestant.
