Post també disponible en:
Castellano
El bunyolense José Marzo ha escrit, editat i autofinançat el seu llibre “Buñol, mi tierra”, que arreplega a més de moltes de les seues vivències relacionades amb l’agricultura, la muntanya i el camp; una relació d’espais, llocs i rutes de la localitat, del terme municipal així com de pobles limítrofs molt conegudes en el passat i, per desgràcia, actualment moltes d’elles pràcticament perdudes. Des de tucomarca.com hem xarrat amb l’autor qui, en breu, té previst realitzar una donació dels seus llibres a la biblioteca pública municipal de la localitat perquè qui ho desitge puga descobrir o recordar enclavaments a través del gaudi de la seua lectura.
— ‘Buñol, mi tierra’ és el nom del llibre que ha escrit José Marzo Torres. Un total de 639 pàgines, il·lustrat amb centenars de fotografies a tot color i amb un contingut que ara desgranarem. José, què es trobarà el lector que s’acoste fins al seu llibre?
— Perquè ‘Buñol, mi tierra’ és un compendi de la vida d’un paisà mitjà; els avatars d’un buñolero nascut en el començament de la guerra “incivil” espanyola, de 1936 a 1939. Les seues vivències, viscudes, sentides als nostres majors, amb dades de l’interior del poble de Bunyol, dels seus llocs emblemàtics, així com de llocs emblemàtics del terme i d’alguns dels pobles limítrofs. Amb referència a fonts i pous, alguns ja quasi desapareguts. Tots ells amb les seues coordenades, de manera que el lector puga localitzar-los i gaudir de la seua visita.
— Què li va animar a escriure aquest llibre?
— Sempre he tingut curiositat per escriure alguna cosa, clar sobre la vida que hem tingut nosaltres, la qual cosa es diu un buñolero mitjà. I vaig dir, per què no? Jo ja tinc un munt d’anys i sempre m’ha agradat la muntanya, m’ha agradat eixir al camp i tens unes vivències de jove. Eren uns altres temps, no vull dir que siguen millors ni pitjors, eren altres formes de vida. Un deia: agafarem aquesta ruta hui, bé quan anaves al fong, a fer cacera… bevíem aigua en el pocico tal o en la font com i hui vas per la muntanya i t’adones que el que antany es cultivava es va deixar de cultivar. Així que primer ix la pastura, després de la pastura ve la llenya xicoteta, després el matoll i a la qual t’adones és un desgavell de pins que no es pot ni caminar per la muntanya. Canyades on has vist vinyes, les vinyes de boval eixes que havien que eren ceps enormes, hui no pots caminar perquè la llenya ho envaeix tot. I és una llàstima que hui ja no se sap on hi ha una font, ho sabem els que les hem conegudes, dels quals quedem un grapat, els altres no saben ni que existeixen.
— Li va animar llavors l’arreplegar en el llibre pous, fonts i fins i tot llocs que s’estaven començant a perdre en la memòria col·lectiva del seu poble?
— Bé, vaig començar pel motiu que isqueren a la llum els llocs. Inicialment jo no tenia mitjans, tenia una càmera de rodet i amb la càmera de rodet vaig veure que allò era impossible. I en això la meua dona i la meua filla em van regalar una impressora, un ordinador i una càmera digital. I quan vaig tindre allò a les meues mans vaig dir: això sí, ara sí que podré. Llavors, vaig començar a caminar, amb el meu tractor i amb eixos implementos. Crec que he fet una relació que hui, demà i sempre quedarà per al que vulga consultar-la i viure-la. Perquè cada lloc una té les seues coordenades i qualsevol persona que hui, demà o passat tinguera curiositat de visitar-les, ho podrà fer.
— Quan va començar a elaborar aquest compendi i quant temps li ha portat?
— Aquest treball el vaig començar al maig de 2005 i es va acabar a l’abril de 2017; és a dir que han sigut 12 anys en els quals, cal dir, que hi ha hagut mesos que no he pogut eixir al camp i altres en els quals he hagut d’anar fins a tres vegades a buscar un lloc, perquè clar han transcorregut més de 50 anys i el que abans era una canyada de vinyes hui és un immens bosc i les coses no es veuen ara com mentalment les les recordes. Han sigut marxes molt llargues però a mi m’ha donat molta il·lusió, ho he fet molt a gust. He tingut sort també que la meua família m’ha comprés i m’han donat suport; i jo crec que això és important.
— Com està estructurat el llibre?
— Està dividit en una sèrie de blocs i cadascun d’ells aborda una temàtica. Eixos blocs parlen d’una banda de la joventut, de la maduresa, de la caça… I està, diguem, que partit el terme municipal per zones. En el llibre hi ha una primera part en la qual està la vida d’un paisà de Bunyol, com he dit abans, les seues vivències sentides directament. I posteriorment quan ja ens eixim a zona rural s’arreplega un patrimoni que s’ha de mantindre i de respectar perquè és valuós, molt valuós. Al final el que es va fer és que el llibre es distribuïra per zones, que cada zona tinguera la seua ruta des del principi fins al final. Amb els seus llocs emblemàtics rústics i altres.
— El llibre a més d’escriure’l, l’ha editat i finançat vosté mateix, tot un exemple del que ara es diu micromecenatge, anem, un esforç extra, no?
— Aquest llibre a mi m’ha costat, perquè clar els meus dots no són les d’un professional. La maquetació la va fer la meua filla, Isabel Marzo Pérez, que no ha volgut tindre protagonisme però gràcies a ella ha eixit la maquetació. I ha sigut un treball enorme, perquè des que es va acabar en 2017 fins a l’any 2023 ha sigut un constant combinar fotos, combinar escrits… I l’editar-lo, jo vaig dir: això ho he fet jo i m’ho pague. I així ha sigut i m’he donat el gust de fer una tirada i regalar-la a tots els meus familiars i a alguna amistat més pròxima.
— I per a qui vulga accedir a aquest llibre per a llegir-lo tinc entés que ara realitzarà una donació a la biblioteca municipal, és correcte?
— Sí, jo també volia aportar a la biblioteca municipal perquè, qui tinga el gust de llegir-lo, puga fer-lo. Que es tinga accés a ell a la biblioteca de manera gratuïta; pel que ho donaré a la biblioteca com a aportació a la cultura de Bunyol.
— I quasi per a finalitzar l’entrevista, podem dir que estem no sols davant d’un llibre sinó quasi que davant un altre fill per a vosté?
— Doncs sí, estic molt content, estic molt content. Quan ho òbric per qualsevol pàgina m’entra una alegria, m’entra un sentiment que no sé si d’angoixa o d’alegria; d’emoció d’haver arribat a això.
— A més pot enorgullir-se que tot el que ha arreplegat en aquest treball quedarà per a la posteritat, perquè les generacions futures puguen saber i conéixer coses que s’estan perdent, veritat?
— Clar, cal tindre en compte que per a escriure aquest llibre hi ha hagut que eixir molts dies per la muntanya; eixir de casa a mitjanit amb el tractor i clar cal trepitjar molta muntanya. Per a fer un llibre així doncs cal tindre eixes condicions i ser bastant després per a dir: coste el que coste. Però jo crec que a Bunyol li feia falta tindre-ho perquè estem en una època, una vida pràctica, una vida sense sentimentalisme i eixes coses es perden, es perden perquè està a la vista que el que abans era una zona de cultiu ara és una selva. Pel que ha d’haver-hi alguna cosa; i això és eixe alguna cosa que hui, demà i sempre estarà a la vista per als quals vulguen llegir-ho.
Informa: M. A. Pallás.
Be the first to comment