Opinió: “2013 l’any que va canviar La Tomatina”. Per Rafa Pérez

Post també disponible en:

Enguany es compliran 10 anys des que es va decidir delimitar i posar entrades en La Tomatina de Bunyol.

Eren finals de 2012 i a Bunyol corria un debat molt intens de què anava a passar amb la nostra festa més internacional. Veníem d’uns anys en què problemes de tota índole havien provocat un rebuig enorme a la nostra festa tant dins com fora, els buñoleros no participàvem, patíem, els que ens visiten parlaven pestes i recorrien milers de quilòmetres per a ni tan sols veure o fer olor una tomaca. A Bunyol fins i tot hi havia proposades sobre cancel·lar la festa o altres propostes més extravagants. D’altra banda, les forces de l’ordre no estaven disposades a col·laborar si la situació no canviava. Recordeu aquells intensos i difícils dies.

Com sempre el difícil en aquests casos és prendre decisions, però ací estàvem disposats a saltar al buit i intentar fer possible el que molts pensaven que era impossible. 

No us enganye si us dic que des del principi ens quedem solos. Fins i tot amics i coneguts no estaven d’acord, gent pròxima ens parlava de l’impossible que era la nostra comesa i que potser no hauríem d’intentar-lo, però la decisió estava presa, no podíem continuar així o en cas contrari Bunyol passaria a la història perquè la desgràcia cada any era més possible. 

Assemblees veïnals, reunions amb tècnics, amb les forces de l’ordre, moltes hores de treball i maldecaps per a poder tindre finalment un pla d’autoprotecció, entrades, eixides, carrers pulmó, tiquets, polseres… la cosa ja no es parava, era ara o mai.

“Aquest sagal està boig, ja veuràs que bogeria, la cua arribarà a Xiva, s’han carregat la festa, quin desastre…” això era el millor que es deia en aquella època. No poca gent que em volia em deia espantada que passaria si era un desastre. Jo no tenia cap dubte, no hi havia un altre camí, m’aniria a la meua casa i no acabaria les festes com a càrrec públic.

 Record com si fora ara una conversa en la primera desfilada de les fira i festes 2013 amb una companya d’equip de govern, “Rafa et veig molt tranquil, tens sang d’orxata no sé ni com dorms estic espantada fins jo” i la veritat és que tenia nervis, però uns nervis bons, nervis de ganes que arribara i passara, darrere hi havia molta faena i les millors les intencions.

Van ser mesos de molta faena, fins a casa per casa vaig portar les primeres sol·licituds de polseres per als veïns del recorregut. Això d’haver d’agafar una entrada i després canviar-ho per una polsera era massa per a molts i moltes i dic era perquè hui dia tothom sap que és el mínim que podem fer per a entrar a la nostra festa. 

A més vam posar en marxa la Tomatina Infantil, sens dubte un dels dies més esperats pels més xicotets de la casa, hui un dia ens sembla que aquesta festa existeix des de sempre, però no, va anar també en 2013 quan comença la seua marxa.

I va arribar el dia i no em vaig haver d’anar a casa. La tomatina des d’aqueix dia va ser un exemple, les forces de l’ordre es van bolcar amb nosaltres a partir d’aqueix moment ,ens van donar premis i reconeixements públics que sempre són més fàcils fora que dins. De nou Bunyol va poder tornar a gaudir de la seua festa i els que ens visitaven podien gaudir com mai. Era una festa segura i tranquil·la, no es va trencar ni una sola samarreta més, la tomatina va tornar a ser disfrutona, s’havia salvat la festa i tots es van pujar al carro, aqueixa sempre és la millor dels senyals del treball ben fet. Així i tot, van tractar de tacar la gestió, però no es van adonar que no tots són com ells. Després canviem coses i millorem, vam ser la primera festa que va lluitar contra el masclisme, que blindem a les dones perquè totes estigueren segures en La Tomatina, vam fer de la tomatina una festa solidària i reivindicativa.

A més, un tema menys important però que cal destacar és que amb el benefici econòmic obtingut es pagaven la fira i festes. Que ningú s’oblide, el pressupost de les fires ix del que es recapta de la tomatina. 

I ja han passat 10 anys i continuem gaudint-la, i “el sagal” no es va anar de Bunyol, va ser alcalde, li estan eixint canudes i ara recorda amb afecte als qui ho van fer possible, que dolents raticos tan bons passem veritat Chimo, María Álvarez, María Vallés, Alicia, Ángel, Jaime i Toni? La tomatina ací segueix i seguirà, només cal cuidar-la i voler-la perquè és nostra i perquè és un exemple.