Opinió: “La sort de saber-nos vius”, per Delmundo Milà

Post també disponible en:

“He plorat molt. He vist coses. He plorat molt”. (Vicent Andrés Estellés).

Crec que no hi ha una emoció tan forta com participar en qualsevol gest solidari. Aquest 11 d’abril ha sigut una d’eixes. Una de les quals quedaran per sempre gravades en la memòria dels qui van ser allí, en el Teatre Liceo de Xest una vesprada d’abril plujós, aportant el seu granit d’humanitat per a alçar a un dels seus, caigut en la desgràcia d’aquell octubre trencat.

I els protagonistes d’aquesta gesta han sigut elles, les mateixes que es van llançar als carrers enfangats dels nostres pobles amb una pala a les mans sense esperar res a canvi, plenes d’incredulitat i esglai en els ossos, per a llançar bé lluny la merda de la desgana i el fastig, a una mar mediterrània també reblida d’alarmes que mai van arribar a temps.

I la solidaritat ha sigut tot un crit d’aire fresc sobre un escenari en el qual es palpaven les ganes de ser útils en aquest món tan distant que ens han venut, en el qual volen alienar fins al sofriment per a fer-nos còmplices de la desgràcia i la inevitabilitat de ser humans.

Allí estaven ells i elles, l’alumnat de tots els centres de la comarca participant en un acte necessari per a replegar un grapat d’euros, i oferir-li’ls a l’IES Alameda d’Utiel devastat per la riuada.

Allí també, demostrant que el futur no pot ser sinó nostre, l’institut de La Vall d’Aran en el qual els xavals han ajuntat quasi 1200 euros per a entregar-los a la fila zero, com si en això els fora la seua pròpia educació. I tantes altres amb la seua música, el professorat involucrat, algú que va donar la seua pintura, la seua veu, les seues partitures, la regidora d’un poble ficat fins a la medul·la en això de tirar una mà en assumptes d’educació que ens construeix a tots. Sense importar si les coses es diuen en diverses llengües, amb diversos sons, amb silencis necessaris.

Una joventut que no ha tingut temps d’assajar els colps que ens dona la vida en un obrir i tancar d’ulls però que és capaç d’interpretar la valentia i el llance per a donar-li sentit a tot això que ha de veure amb el simple fet de ser humans.

Reproduïsc l’última frase de Polina (ucraïnesa i alumna de l’IES Foia de Bunyol): “Tinc 17 anys i he viscut diverses vegades la desolació i la inquietud; la tristesa i la ràbia, la guerra i la riuada. La preocupació és la mateixa i també la sort de saber-me viva”.