Post també disponible en:
Castellano
Dissabte passat, 24 d’octubre, els túnels de la passejada cap al poliesportiu municipal de Xest s’omplien d’art reivindicatiu, de la mà del col·lectiu de dones artistes que va protagonitzar l’acció Feminist-Art, dins el programa d’activitats de l’Festival Internacional de Street art Graffitea Xest, organitzat per la regidoria de Cultura i Alien Barrakudas.
“En el món de l’Street Art hi ha dones reconegudes, però encara hi ha moltes dones artistes per visibilitzar; i aquesta trobada és una forma de fer-ho, no només perquè totes les participants som dones, sinó perquè també estem llançant missatges que tenen a veure amb aquesta visibilització. Jo concretament he volgut reconèixer en aquest mur a la primera aviadora espanyola, María Bernaldo de Quirós. És la meua manera de posar en valor a totes les dones que han quedat ocultes al llarg de la Història”, explicava Visa Knowing, una de les artistes participants. “Encara que aquesta trobada és de temàtica totalment lliure, el fet que ens unim servix per mostrar aquesta sororitat que existix a nivell de grup i coincidix que en les nostres manifestacions també apareixen dones, encara que amb una mirada diferent de la de dona cosificada”.
Les artistes van estar realitzant els seus treballs des de les 9:30, fins al vespre, sorprenent als vianants. “La gent ens troben de sobte quan passen per aquests túnels amb la bici o passejant i està sent una experiència molt bonica, perquè ens donen les gràcies per omplir d’art aquestes parets”, afegia l’artista. “Agraïm l’oportunitat de ser aquí, el fet que els ajuntaments s’obren a incloure en la fesomia dels pobles l’art urbà significa molt”.
Poesia d’assalt
Entre les artistes, la trobada va comptar amb la participació de la fotògrafa Concha Martínez, i de Maria M. Azorín, poeta d’assalt. “La poesia d’assalt és el que el seu nom indica, poesia que no t’esperes, que et assalta. Cassó el que està per aquí i ho canalitzo creant un poema. Qui se sent davant meu crea la poesia amb la seua mera existència i jo la trasllat a el paper “, explicava l’artista.
Maria M. Azorín comptava amb un petit set format per una taula, dues cadires i una màquina d’escriure, que utilitzava per redactar els seus poemes d’assalt, inspirats en qui s’assegués davant d’ella. “Escric el que sento en aquest moment, ja que és escriptura automàtica. No obstant això, sí que és cert que en general quan escric no puc amagar que sóc admiradora del femení, de la part creativa del món, del que s’entesten a matar; també de l’ancestral, d’aquestes iaios que van passar guerres, fam, etcètera. Així són els meus missatges”.
A l’acabar el clic d’el poema, l’artista ho doblava convertint-lo en una figura d’origami. “Sóc una amant de l’origami japonès i utilitzo com a metàfora una de les primeres figures de les que es té constància: la papallona. Explica la llegenda que molts amants, en l’origen de l’origami, es passaven els missatges a través de papallones de paper. D’altra banda és el meu gest de complicitat cap al meu avi, que em va ensenyar a fer papiroflèxia”, comentava Maria. “Un cop finalitzada la figura amb el poema dins, pots escollir quedar-te amb l’embolcall i no desfer la papallona, o desfer-lo per poder llegir el poema. Les dues opcions són efímeres, perquè si tries quedar-te amb la papallona; el poema serà l’efímer, ja que mai ho veuràs. En cas contrari, si llegires el poema, l’efímer serà la figura d’origami. Encara que en el fons jo tinc la creença que quan llegires el poema s’evapora també, igual que quan surt volant una papallona “.
Be the first to comment