Post també disponible en:
Castellano
Veig des de la meva finestra l’Alt Jordi, fa ja alguns anys que no he pujat, un dia per un altre la casa sense escombrar. I és que el temps passa molt de pressa quan estem hiperactius. La majoria tenim una vida amb poc temps lliure, a el menys amb el suficient temps perquè, pausadament i sense interferències, un pugui reflexionar tranquil·lament i dedicar part del temps d’oci a recórrer la nostra bella geografia. Bunyol té aquest encant, estar envoltat de natura per tot arreu, i en cada part un racó d’excepcional bellesa paisatgista. No cal dir, si parlem de l’cant dels ocells, la cabres saltant a la Gerra i aquestes brises suaus que porta la primavera …
Hui cap de nosaltres podem moure’ns de casa, excepte per fer les coses més bàsiques. Miro a l’Alt Jordi i em ve molt de gust ser-hi, a la punta, respirant fort després del pendent i contemplant les seves vistes abruptes, i alhora, delicades vistes, des de dalt. És curiós que sempre ens ve més de gust allò que no podem fer o està prohibit, la ment humana té aquest coratjós desig que hem de domar al llarg dels anys. Costa molt temps, dolor i sofriment aprendre a postergar, quan no a renunciar a alguns desitjos. És com una mena de síndrome d’abstinència, d’alguna manera sempre hi és … de fet algunes vegades, ens desinhibim i deixem anar tota aquesta passió acumulada. No deixa de ser, com sempre, una pràctica insana si subjectem tant els desitjos que no deixem ni un polsim de gust per degustar la vida. Em donen una enveja enorme aquells que saben condicionar així mateixos durant tota la seva vida. Mai vaig ser capaç i encara que he anat aprenent a moderar, crec que moriré amb aquesta necessitat de manar a la merda tant condicionament, en general producte de la por a mostrar tot això que ens van ensenyar era pecaminós i en realitat no ho és, de cap manera, de fet, és el més sa que podem fer.
Per determinades conjuntures i circumstàncies, a més de les meves pròpies conviccions (errònies o encertades, no vull llevar-me responsabilitats), he viscut algunes crisi en la meva vida de tota índole, totes molt dures i doloroses, totes van posar a prova la meva resiliència, la meva capacitat per adaptar-me , aprendre dels errors i sobreposar. Totes elles van tenir un alt preu, tant en el personal com en l’econòmic i no sempre les dues alhora.
Sembla que després de més de deu anys intentant superar l’última i ja veient una finestra on treure el cap per la llum ens va tocar, ens està tocant, viure una altra crisi. El seu calat és un altre, ens afecta a tots, rics i pobres, guapos i lletjos, alts i baixos, dones i homes … És una crisi sanitària que afecta a tots, però com sempre desemboca inevitablement en una crisi econòmica i social que no afectarà tots per igual. Sembla que el govern aquesta vegada per fi, el nostre estat, està entestat a que no la paguem una altra vegada els mateixos, perdonin que no ho cregui d’el tot, malgrat estar convençut que intentaran que així sigui, dubto que donat el nostre sistema econòmic i de valors vagi a poder ser d’el tot veritat. Alguns no tindran cobertura alguna, bé perquè no saben gestionar tota la burocràcia necessària o bé perquè el sistema ja els va fer fora fa temps i de per vida. Sempre dic que les merles blancs, aquests que no té ni una taca en la seva vida-disculpin que em ria- són els que arriben alt i es fan amb càrrecs empresarials i polítics, justament aquells que en la seva vida no han passat ni una sola penúria de veritat. Precisament per això és pel que no confio de el tot en ells, no per la seva falta de voluntat, sinó per la seva falta de coneixements, i no d’aquests que s’ensenyen a les universitats, sinó dels que s’aprenen sagnant. Com a molt el que més experiència té s’ha fet un tall al dit a la cuina. No per això vull llevar valor, són persones molt preparades i amb l’assessorament de la gent gran eminències en ciència i economia, per tant segur que estem en bones mans. Només dic que de tant en tant s’haurien envoltar d’algun que un altre autònom arruïnat o empresari trencat o en general persones desnonades pel sistema.
No vull acabar sense encomanar-meu millor malaltia: l’optimisme. Però no un optimisme ximple, ingenu, sinó un optimisme provat, corroborat, capaç de treure’t de qualsevol situació si es posa actitud i es busca l’ajuda que es necessita-no és fàcil això últim ni potser el primer-. Fa alguns anys vaig aprendre que els éssers humans caminem així, dos passos endavant i un per darrere, dos passos cap endavant i un cap enrere, el que com a resultat dóna que cada dos passos en realitat només donem un, però el bo és que caminem sempre donant un pas, i pas a pas els asseguro que es fa molt camí. Tot i que cada dos passos donem un per darrere i això ens desanimi, encara que quan fem dos passos això ens anima. Saber que sempre farem un pas endavant és molt important, perquè sempre avancem.
Benvolguts lectors, espero que es troben bé i no hagi hagut de viure la pèrdua d’algun ésser estimat, encara si és així els convido a reflexionar sobre quina és l’oportunitat en aquesta crisi, sobre quin sentit tenen les crisis en les nostres vides sense aconseguir que no ens destrueixin.
Una forta abraçada i fraternal a tots, especialment a tots aquells que treballen pel bé comú.
Be the first to comment