Entrevista a Francisco Vallés: “En la DANA va ser extraordinari tot: la magnitud del precipitat, el temps en el qual el va fer, la intensitat; el cabal que va generar i els danys que ha provocat”

Post també disponible en:

A poques setmanes de complir-se un any de la fatídica DANA que va assolar bona part de la província de València, tucomarca.com ha entrevistat al doctor en enginyeria hidràulica, professor a la Universitat Politècnica de València (UPV), director del laboratori d’hidràulica i investigador de l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA) de la UPV, el buñolense Francisco Vallés, qui ha realitzat un ampli anàlisi de les conseqüències que va provocar aquest extraordinari fenomen meteorològic així com de les mesures que podrien evitar-les en el futur.

— Quines van ser les conques més afectades durant el fenomen de la DANA del 29 d’octubre?

— El fenomen va afectar fonamentalment tres conques: la del Magro, la rambla del Poyo i la del Túria, a partir de Pedralba, la conca baixa del Túria. La conca del Magro va ser la que va començar amb problemes a Utiel i que després es van traslladar aigües avall, a Forata. La del Poyo és la que més transcendència ha tingut pel gran nombre de víctimes; i després està la del Túria, que a nivell d’inundació i desbordament ha donat menys problemes, sobretot pel nou curs del Túria, però que també hi ha hagut alguna víctima mortal.

— A què vam assistir el dia 29? Què va passar en aquesta àrea geogràfica?

— Doncs vam assistir a una DANA d’unes dimensions descomunals, un fenomen totalment extraordinari amb una recurrència molt alta. És a dir, normalment les obres de protecció solen projectar-se per a períodes de retorn de 500 anys, quan parlem d’encausaments i d’obres d’aquest estil. I l’esdeveniment ocorregut supera amb escreix aquest llindar i estem pensant en una recurrència, en tot cas, superior a mil anys, segur. Per exemple, el cabal amb què estaven projectades les actuacions fluvials a la rambla del Poyo, aquest projecte que s’ha comentat tant últimament, l’adequació de drenatge de la rambla del Poyo fins a l’Albufera a Paiporta era de 1.500 metres cúbics per segon; i el que estimem que ha arribat allí en aquest episodi del 29 d’octubre ha estat un cabal proper als 4.000.

— Quan es parla d’un fenomen recurrent, a què es refereix exactament?

— Parlem de recurrència, però no és sinònim que passe de manera freqüent, sinó que la recurrència, en termes estadístics, es refereix a freqüència. Però no significa que es repeteixi cada poc, sinó que està lligat a la probabilitat que això ocórrega. I quan parlem de recurrència de 500 anys o període de retorn de 500 anys, això significa que aquest cabal es veurà superat una vegada, de mitjana, cada 500 anys. No és que passe un cada 500, això no és així, perquè pot ser que en mil anys ocórreguen dues vegades i les dues vegades ocórreguen en els primers 100. De mitjana ha passat un cada 500, però han passat molt seguits. És a dir, que un cabal tinga un període de retorn de 500 anys significa que pot veure’s superat una vegada, de mitjana, cada 500 anys. En el cas de la DANA, estem pensant no en un període de retorn de 500, sinó en un període de retorn superior a mil. És a dir, és un fenomen que passarà de mitjana, o que hauria de passar de mitjana, amb les dades que tenim fins ara, menys d’una vegada cada mil anys. És a dir: és un fenomen molt, molt extraordinari.

— Molts mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una eina que vosté va crear en el seu moment per poder localitzar les víctimes de la DANA. En què consisteix aquesta eina?

— Sí, bé, com saps, visc a Buñol, sóc veí de Buñol i aquí vam tindre el tall de subministrament. Jo, encara que anava seguint dies abans i el mateix dia 29 el que estava passant, com que ens vam quedar totalment aïllats, tant físicament per carretera com a nivell de comunicacions, no vaig ser conscient de la veritable magnitud del que havia passat fins que vam recuperar les comunicacions. En aquell moment, dijous d’aquella setmana, ja que el 29 era dimarts, vaig començar a prendre contacte amb la realitat i a veure la barbaritat del que havia passat. I l’endemà, divendres, es va publicar un nombre de desapareguts brutal, de milers. Llavors vaig pensar: què puc fer jo? Com puc ajudar? En aquell moment ja m’havia apuntat a una llista d’enginyers voluntaris del col·legi i a una altra de la Universitat, però com estava aïllat físicament, no podia eixir de Buñol, se’m va ocórrer muntar un model hidràulic de la zona de la inundació del barranc del Poyo, perquè aquests models hidràulics són els que nosaltres fem habitualment quan volem diagnosticar la perillositat d’inundació d’una zona i, a partir d’aquest diagnòstic, després projectar actuacions per disminuir la perillositat i el risc, tant estructurals, d’obres, com plans d’emergència o mapes de perillositat. Em vaig plantejar muntar un model i que anara calculant. Els resultats habituals del model són altures d’aigua, velocitats, cabals, extensió de la taca d’inundació. Són models molt complicats amb equacions difícils de resoldre i per als quals cal utilitzar mètodes numèrics molt avançats; el primer model, per exemple, va estar 16 hores calculant. Però el vaig llançar i vaig dir: bé, després interprete aquests resultats i veig què puc fer. I com que em dedique a la hidràulica fluvial o hidràulica de rius i cursos naturals, en la qual treballem amb temes de transport de sediments, se m’ocorregué traslladar un concepte de la mecànica del transport de sediments al arrossegament de vehicles i de persones. Se m’ocorregué treballar amb la potència hidràulica del corrent com a indicador de la seua capacitat d’arrossegament i superposar aquesta capa de resultats de potència hidràulica amb les línies de flux, és a dir, amb les trajectòries que recorrerà el flux però ja desbordat el barranc. El que vaig fer amb el model va ser seguir les grans vies de flux desbordat amb energia o potència suficient per poder arrossegar vehicles i persones i seguir aquestes corrents desbordades fins que aquesta energia es dissipava. I on aquesta energia es dissipava era una potencial parcel·la de localització de desapareguts. Quan vaig arribar a aquest resultat, marcava que hi havia tres grans vies de fluxos desbordats amb potència suficient i llocs on aquesta potència es dissipava, i ho vaig posar en coneixement dels cossos d’emergència. Em vaig posar en contacte amb la Confederació, els vaig comentar el que tenia, els vaig enviar un petit vídeo per WhatsApp a un tècnic conegut i de prestigi, i aquest es va adonar que la cosa era molt interessant; ho va posar en coneixement de la presidència de la Confederació. Ells ho van contar a la Delegació de Govern i aquell mateix dimecres va arribar això al Cecopi i l’endemà ja estava en mans dels cossos d’emergència.

— L’eina ha resultat útil?

— Sí, al principi vaig haver d’explicar què havia fet per a què em donaren credibilitat. Vaig aconseguir fer entendre l’eina i que era interessant i fiable. Després, la informació havia de ser el més senzilla possible; i així ho vaig fer, que no estiguera subjecta a interpretació i que fora clara perquè l’ordre als cossos d’emergència fora clara i meridiana. El que generava era el perímetre de la possible parcel·la en un fitxer KMZ que enviava via WhatsApp i els cossos d’emergència només havien d’obrir aquest fitxer i els apareixia en Google Earth la parcel·la georeferenciada amb la zona de cerca totalment delimitada. Tinc constància que ha sigut útil perquè de seguida vaig rebre missatges en aquest sentit, tant de la UME com del cos de bombers. Vaig estar col·laborant enviant parcel·les als cossos d’emergència durant un temps fins que a mitjans de novembre es judicialitzà el procés de cerca de desapareguts i es tallà el flux d’informació perquè van entendre que no em podien donar aquest tipus d’informació. Tot ho centralitza la Guàrdia Civil com a cos encarregat de la cerca i es talla el flux d’informació. Hi ha un moment en què estic una mica desesperat perquè entenc que puc seguir ajudant, encara queden molts desapareguts per trobar i no estic rebent feedback. Decideixo llavors posar-me en contacte amb el gabinet de premsa de la meua Universitat i emetem una nota de premsa parlant del model hidràulic i de la seua capacitat com a eina per ajudar a la localització de desapareguts. A partir d’aquí es publica en molts mitjans i un capità de la Guàrdia Civil ho llig, i són ells els que venen a mi a la universitat. De nou, iniciem un contacte i tornem a col·laborar en la cerca de desapareguts.

— Quin cabal va discórrer per aquestes conques? S’ha parlat que podria ser tres o quatre vegades en alguns moments del cabal que porta l’Ebre habitualment.

— Sí, totalment extraordinari, sí. El cabal de disseny de les actuacions previstes i no executades de la rambla del Poyo era el de 500 anys de període de retorn i era un cabal de 1.500 metres cúbics per segon en la zona de Picaña-Paiporta. Perquè de fet una de les actuacions previstes era un desviament, una via verda, del Poyo al nou curs del Túria. Aquesta via verda tenia una capacitat de 700 i els 800 restants fins als 1.500 anaven a l’Albufera. Doncs estimem que el que ha arribat allí són uns 4.000. L’estació d’aforament de la CHJ de Riba-roja va registrar un màxim de 2.283 a les 18:55 hores.

— És el doble del que sol portar l’Ebre?

— La Confederació estima que el màxim allí va ser de 2.800, més el que s’incorpora aigües avall del barranc del Gallego, més el de l’Horteta, més quan entrem a la que anomenem zona zero i d’allí cap a aigües avall; doncs allí, a l’entrada d’aquesta zona, estimem ja en gairebé 4.000 el cabal. Així que això és més de dues vegades i mitja aquell cabal de període de retorn de 500 que s’havia establit per al Poyo.

— Un cabal totalment increïble, però a més amb una velocitat de l’aigua vertiginosa. Per què va tindre tanta velocitat, perquè tinc constància que aquesta també va ser extraordinària?

— Sí, sí, tot va ser extraordinari, tot. A l’origen de tot està la DANA: la magnitud del que va precipitar, el temps en què ho fa, és a dir, la intensitat; el cabal que genera i els danys que provoca, tot. A la confluència de l’Horteta amb el Poyo s’han mesurat a posteriori per companys de l’Escola de Cartografia i Geodesia, per topògrafs, altures d’aigua de 15,3 metres.

— Quinze metres d’altura d’aigua?

— Sí, això és un edifici de cinc plantes. En el meu model hidràulic, a la zona on el Poyo creua l’A-3 s’obtenen velocitats superiors a 8 metres per segon. Això en quilòmetres per hora són uns 30 km/h. Així que des d’allí fins a Picaña, que hi ha 17,5 km, en vint-i-pocs minuts arribava l’ona de l’avinguda. Una ona de l’avinguda que arriba a tenir calats d’aquest valor, de 15 metres. És una absoluta barbaritat.

— A què es pot atribuir aquesta velocitat? Els ponts van contribuir a aquesta velocitat al convertir-se en preses improvisades que van esclatar després de bloquejar-se pels estats dels cursos?

— No, quan una infraestructura intercepta el flux, el que fa és retenir-lo i embassar aigües amunt i fer que els nivells siguen més alts.

— Però si es trenca aquesta infraestructura, no baixa amb més força l’aigua?

— Sí, però no ha sigut el cas aquesta vegada. Aquesta velocitat és deguda bàsicament al cabal que està passant i a la pendent del curs. Són cursos de tipus torrencial. En aquestes conques mediterrànies petites, en un clima com el nostre, la pluja és de tipus torrencial; és a dir, d’intensitats molt altes. Les conques són petites i amb cursos de gran pendent i això fa que l’aigua que precipita i finalment escorre viatge a velocitats molt altes. De fet, aquest tipus d’inundacions en aquestes conques, en aquests climes, les anomenem inundacions llamp. La velocitat està provocada per la gran pendent del curs i pel gran cabal que transporta.

— Creu que l’estat dels cursos, amb moltes canyes i sense netejar, va contribuir a aquesta velocitat de l’aigua?

— El problema en aquest episodi i en aquesta zona no han sigut les canyes, han sigut els cotxes. Hem vist com l’aigua s’emporta passarel·les a Picaña o ponts gairebé com si fossin de joguet. Les canyes no han fet ni pessigolles, per així dir-ho. Aquesta gran tromba d’aigua, amb aquesta enorme potència hidràulica, arranca les canyes i les transporta sense més. Les canyes no han sigut un problema. Els problemes, repeteixo, han sigut els cotxes i els sediments, que sí que han estat un problema a l’hora, sobretot, del succés i de l’emergència. Per això amb aquests llims i tots aquests sediments cal fer mesures de restauració hidrològica forestal en capçalera, que retinguen la major part del sòl possible a nivell de conca. Però en el que és el curs, arrossegament de transport de sediments hi haurà sempre, perquè quan passa una cosa així la força amb què l’aigua discorre i, diguem-ne, fricciona amb els contorns, amb el llit i les vores, és moltes vegades superior a la que el material natural pot aguantar. Així que hi ha un transport de sediments massiu. Això és inevitable, no es pot netejar. Vull dir, tu vas a treure, potser, la capa superficial de graves del llit i s’emportarà la següent. I pel que fa a la vegetació, aquesta és part consubstancial del riu, és part del sistema fluvial. Si hi ha algun tronc d’algun arbre enorme prop d’un pont que el puga obstruir, potser aquest tronc es pot treure, però netejar un curs no és deixar-lo despullat. Si hi ha puntualment alguna cosa que pot obstruir algun pont, doncs es pot treure, però cal pensar a fer millor els ponts perquè aquest tipus de vegetació de ribera no els obstruesca, perquè el bosc de ribera, la vegetació de marges, és consubstancial al sistema fluvial i té més beneficis que inconvenients.

— Com a enginyer hidràulic especialista en aquest camp, creu que les infraestructures que ara mateix estan creades sobre el terreny, moltes d’elles desenvolupades en els últims anys, han contribuït a agreujar els danys que ha produït la DANA? Hauria passat el mateix si no hagueren estat allí aquestes noves infraestructures?

— La major part d’aquestes infraestructures són obres de transport…

— Sí, sí, em referisc a carreteres o a les obres de l’AVE, fonamentalment.

— Bé, l’efecte particular de cadascuna d’aquestes infraestructures a la zona d’inundació de la rambla del Poyo, on tenim l’A-7, l’AVE de Madrid, l’AVE d’Alacant, la pista de Silla… l’efecte aïllat de cadascuna d’elles no l’he analitzat perquè el meu model és un model molt extens que naix amb la idea de ser una eina en la cerca de desapareguts. Com hem dit, té una extensió d’uns 166 km², que és una extensió més pròpia d’un model hidrològic que d’un hidràulic. Té unes 415.000 cel·les de càlcul, per això costa molt obtenir la solució; i està pensat a escala regional, no per mirar aspectes de detall. En general, les infraestructures viàries no estan prou permeabilitzades. Cal fer obres de pas, que és el concepte que engloba ponts, tubs i marcs per salvar barrancs i cursos. Normalment aquests poden estar ben dimensionats, però quan l’aigua desborda, aquesta inunda una plana com és el cas. Perquè geomorfològicament la zona és molt complicada, és una espècie de bol. És una zona amb diversos cons al·luvials superposats, amb antics cursos invadits per la urbanització i pel desenvolupament, que és complicat. I quan l’aigua es desborda, es troba amb el terraplè de la infraestructura perquè quan es va fer l’obra de pas es pensava en el curs, no en el flux desbordat. Així que això és una qüestió que els enginyers hem de revisar i permeabilitzar en planes com aquesta d’inundació. Cal millorar-ne el drenatge.

— Creu que després del que ha passat, després del debat polític, que els tècnics esteu ajudant a intentar trobar solucions com en el cas dels desapareguts… creu que se’ls està escoltant també a l’hora de plantejar solucions per mitigar les tràgiques conseqüències si això tornara a passar en el futur?

— A priori, no prou. Ara que estem en ple apogeu de la qüestió, comencem a ser escoltats. Fins quan se’ns seguirà escoltant i si realment ens faran cas o no, no ho sé. L’experiència prèvia no és gaire esperançadora perquè aquest és un país en què sempre funcionem a clau passada. Ha de caure la presa de Tous perquè canvie la normativa de preses; han de caure diversos ponts perquè ens facen cas. La meua tesi doctoral, fa molts anys, anava precisament de la vulnerabilitat dels ponts sobre cursos davant avenidas. Vam anar a diverses Administracions de diferents signes polítics a plantejar aquesta metodologia com a eina per, diguem, optimitzar els recursos disponibles, econòmicament parlant, per evitar que ponts susceptibles de ser tirats per una avenida es protegisquen i es reparen abans que això ocórrega. I passar d’un concepte d’enginyeria forense, és a dir, d’actuar a clau passada a actuar de manera preventiva. La majoria d’Administracions no ens va fer cas. I finalment vam arribar al Ministeri avui de Transició i la norma actual d’inspeccions principals de ponts contempla part del que es recollia en aquella tesi: s’estan recopilant dades però no estem fent gaire amb elles. En la part fluvial i de prevenció, la pel·lícula és la mateixa. La comunitat científic-tècnica sap que amb més virulència el Carraixet i el Poyo, perquè són de resposta més ràpida i estan menys regulats perquè no hi ha ja cap presa al Poyo, ni probablement hauria d’haver-ne, no hi ha capacitat de maniobra. Sabem que són cursos molt, molt perillosos. De fet, l’última tesi doctoral codirigida amb un company era sobre arrossegament de cotxes per avenidas i el cas d’estudi que vam triar va ser la conca del Poyo. Això s’ha posat sobre la taula moltes vegades, però no només per tècnics de l’acadèmia, sinó també per tècnics de les pròpies confederacions. Però al final són obres de molta envergadura, de termini llarg d’execució, d’inversió considerable. Però si comparem aquesta inversió amb el que ha suposat aquesta DANA, sobretot la pèrdua de vides humanes, perquè això és inavaluable, si s’haguera salvat només una vida, ja estaria pagada l’obra. Aquest conjunt d’actuacions de la conca del Poyo fins a l’Albufera eren uns 200 milions d’euros de pressupost. Perquè estem parlant de milers de milions d’euros de pèrdues i, sobretot, de 228 morts; això no té preu.

— Vosté també ha estat citat per la jutgessa que porta el cas de la DANA per declarar en la causa. Què és el més important que li ha transmés a la jutgessa?

— La declaració va ser de quatre hores llargues. Vaig ser citat com a perit d’ofici per la jutgessa i en la declaració responen preguntes dels advocats de l’acusació, de la jutgessa en primera instància i després dels advocats de l’acusació i de la defensa. Al final pregunta tothom i sense límit de temps, i per això va durar més de quatre hores. Se’m va preguntar per tot: per la conca del Magro, per la del Poyo, fins i tot per la del Túria, i crec que el missatge fonamental que vaig intentar transmetre és que cal prendre’s seriosament l’Aemet; sobretot si avisa amb antelació i la seqüència d’avisos és coherent a mesura que s’apropa el dia assenyalat, on la incertesa es va acotant i disminuint. I ja quan arribem al dia abans, aquella predicció ja té una fiabilitat enorme si, a més, ve avalada per la seqüència anterior. Cal prendre-s’ho molt seriosament en aquest tipus de conques de resposta ràpida amb inundacions llamp, on no hi ha temps. Treballar amb l’aforament de la Confederació és treballar en temps real; ja arribes tard. Hem d’activar necessàriament totes les alertes amb la predicció meteorològica. Des del meu punt de vista, és l’eina amb la qual s’han d’activar les alarmes avui en el nostre context: conques parcialment aforades o sense aforament com les subconques del Gallego, l’Horteta, etcètera. De resposta molt ràpida. Aquí és la previsió meteorològica la que ha d’activar tot tipus d’alertes.

— Si ens tornem a enfrontar a un fenomen d’aquestes característiques, què hem de fer perquè no tinga les conseqüències tan lamentables i greus que ha tingut? L’execució de noves infraestructures també contribuiria a reduir aquestes conseqüències catastròfiques?

— Per descomptat, nosaltres treballem amb dos tipus de mesures: d’índole estructural i d’índole no estructural. Les d’índole estructural són les que impliquen obra, i les no estructurals són les que no la necessiten. El que aconsegueix mitigar i disminuir la perillositat i el nivell de risc en una determinada zona susceptible de patir inundacions és un mix, és un paquet d’un conjunt de mesures de les dues característiques. Mesures d’índole estructural són obres, encausaments, desviaments, zones de laminació d’avingudes on tu provoques deliberadament el desbordament perquè no hi haja pèrdues de vides humanes aigües avall, encara que sí que hi haja pèrdues materials. De vegades s’anomenen zones de sacrifici. Però les obres per si soles no solucionaran el problema perquè sempre es poden veure superades. I això cal acompanyar-ho de plans d’emergència, de mapes de perillositat d’inundació, que un sàpia on viu i si allí arriba la inundació o no. Protocols, simulacres, sobretot informació, informació i informació: una gestió de l’emergència d’acord amb aquesta perillositat. I d’ara en avant, a veure si realment ordenem bé el territori, perquè una correcta ordenació territorial faria que fórem molt menys vulnerables. Perquè si prens mesures estructurals, fas obres d’encausament i, al resguard d’aquests encausaments, continues edificant al costat del riu, doncs no hem fet res perquè aquesta obra en algun moment es veurà superada.

— M’imagine que també serà necessari educar i informar la gent del que ha de fer davant aquests casos, veritat?

— Sí, sí, jo crec que una de les lliçons apreses d’aquesta DANA és que tots, però sobretot des de la Universitat, hem de millorar el nivell d’educació en inundacions, en aquest cas, però en riscos naturals en la població en general. Jo crec que això hauria d’anar ja al col·legi com una activitat on millorem el nivell de formació de la gent respecte d’aquest tipus de fenòmens, perquè això augmentarà, sens dubte, el seu nivell d’autoprotecció i no estarem tan a mans de les decisions del polític de torn en aquell moment. I seria molt bo desenvolupar aplicacions, per exemple per a mòbil, on un sabera en la zona on viu on hauria d’anar en cas de moure’s; on hauria de pujar, en cas de no poder moure’s, per evitar ser arrossegat pel flux. Hi ha moltes coses a fer, però una de les fonamentals és l’educació. Millorar l’educació, la formació sobretot en funció de la zona en què et trobes, del risc natural que et pugui afectar, com a mesura fonamental per augmentar el teu nivell d’autoprotecció.