Post també disponible en:
Castellano
Es desconeixen les causes dels tics primaris, però els factors emocionals exerceixen un paper clau en la seua expressió
La Dra. Laura Cuesta, del Servei de Pediatria del Departament de Salut de Manises, afirma que s’ha d’acudir al pediatre quan els tics motors siguen invalidants i que, en general, “es tracta d’un quadre que no posa en perill la vida del xiquet i a vegades és autolimitat i desapareix amb el temps”
Entre un 26% i un 67% dels casos de xiquets amb tics poden associar-se amb el trastorn obsessiu compulsiu (TOC)
Els tics en xiquets són moviments de la musculatura estereotipats, involuntaris, inoportuns, irresistibles i bastant freqüents. En tractar-se d’una patologia comuna entre els menors d’edat, no ha de generar especial preocupació entre els pares. No obstant això, adquireixen rellevància quan ocorren moltes vegades al dia i interfereixen en la seua vida diària.
La Dra. Laura Cuesta, del Servei de Pediatria del Departament de Salut de Manises, afirma que s’ha d’acudir al pediatre quan els tics motors siguen invalidants, és a dir, quan comencen a ocasionar problemes en el propi xiquet o el seu entorn, o quan se sospite que existeix un trastorn associat.
Així mateix, l’especialista recalca que en la majoria dels casos aquests tics són transitoris i que “se li ha d’explicar a la família que es tracta d’un quadre que no posa en perill la vida del xiquet i que a vegades és autolimitat i desapareix amb el temps”.
Causes dels tics
A pesar que no es coneixen les causes dels tics primaris, es creu que hi ha factors genètics relacionats amb la seua aparició. Com que els tics podrien tindre un origen genètic, tindre antecedents familiars de tics pot suposar un factor de risc i és important vigilar aquest aspecte.
A l’hora de valorar els tics nerviosos, s’ha de tindre en compte factors emocionals com el nerviosisme del xiquet, el seu estrés, concentració, tensió o alegria. Per això, la Dra. Laura Cuesta assegura que “hem d’intentar no recriminar al xiquet ni mostrar preocupació davant l’aparició d’aquests moviments”.
El 99% dels tics solen aparéixer abans dels 15 anys, i encara que poden aparéixer en xiquets d’entre 3 i 4 anys, la majoria es manifesten entre els 5 i 8 anys. A més, en línies generals, té una major prevalença en xiquets que en xiquetes, sent la proporció de 3 casos de xiquets enfront d’1 de xiquetes.
Trastorns derivats dels tics
Els tics es poden associar, en alguns casos, amb altres trastorns, com l’obsessiu compulsiu (TOC), el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), el trastorn de l’espectre autista (TEA) i el trastorn negativista desafiador, entre altres.
Entre un 26% i un 67% dels casos de xiquets amb tics s’associen amb el trastorn obsessiu compulsiu (TOC). “És per això que, davant un xiquet amb tics, s’han de vigilar signes d’alarma que ens facen sospitar en algun d’aquests trastorns”, apunta Cuesta.
Tractament dels tics en xiquets
En la majoria dels xiquets una correcta informació sobre els tics i un seguiment evolutiu poden ser suficients per a superar-los.
En aquells casos invalidants, es reserva el tractament farmacològic que pot arribar a eliminar-los. L’abordatge psicològic, realitzat amb tècniques cognitiu-conductuals, també pot beneficiar al xiquet, sent molt important saber com treballar els tics en menors.
En alguns pacients altres trastorns associats, el tractament del propi trastorn pot afavorir a millorar els tics.
Be the first to comment