Opinió: «El dolor de no ser perfecte», per Alejandro Agustina Cárcel

Post també disponible en: Castellano

La ment humana és un complex desordenat, caòtic de vegades, es veu afectada per les tendències, els sentiments, les emocions, per les passions, la pròpia biologia i qui sap que més (autodestructives o no). Ser conscient, ordenar tot això, donar el valor que té cada un, o la barreja de diversos, és una tasca que crec no es resol del tot en una sola vida. Intents hi ha molts i en diversos moments o cicles, amb els seus graons i escales. Algú va dir que les persones donem dos passos cap endavant i un cap a enrere, dos passos cap endavant i un cap a enrere, el resultat és que sempre fem un pas cap endavant o això al menys diu la teoria. El dur és quan hem de fer aquest pas cap a enrere, aquell que ho marca tot, que fa forat en el més profund de nosaltres mateixos, si és que som alguna cosa més que matèria.

El meu millor amic millor —com deia un dels meus fills quan era més petit— em responia després d’una torrada d’un parell d’hores donant tot allò que m’omplia i havia de treure en un continu i deslligat verb: “La teoria veig que la tens molt clara, impressionantment clara”, sentenciava … El meu cap es quedava pensant sense cap moviment, tenia raó, la teoria estava molt clara, la pràctica és una mica més complex. Els pocs que m’hagien seguit en els meus escrits saben que sòl donar-li voltes al mateix des de fa molts anys des de diferents perspectives, en el fons sempre expresso el mateix: No és el mateix la teoria que la pràctica, no es pot jutjar a ningú ” sense conèixer el seu infern”, és molt fàcil parlar o comentar des de la comoditat de les xarxes o l’estatus econòmic o des de la seguretat. Sí, aquells que no han arriscat res, textualment res en tota la seva vida. Els altres, els que arrisquem cada dia i ens qüestionem cada hora, tenim qualificatius menys amables i no som el que s’anomena en política una rara avis. El meu menyspreu a tots aquells que parlen sense saber, som massa els que opinem sense ni una sola vegada besar amb passió els límits.

M’he passat la vida llegint i escoltant lliçons que alliçonen de persones que mai han tingut cap experiència real sobre el que estan parlant. Sòl usar la frase robada però important: “Trenta anys d’experiència no és un any repetit trenta vegades”. Aquesta frase m’ha causat més dolor que el mal entès amor, si alguna cosa tinc clar és que d’amor s’ha parlat fins a la sacietat i què poques persones entenem que és l’amor en realitat. Amb la vida genèricament passa tres quartes parts del mateix, no s’entenen les decisions que no seguixen les convencions socials, se suposa que el que tots fan o diuen aporta més veritat que la ocurrència o l’experiència d’un sol individu, i cal dir-ho hi ha una gran part de veritat en això, ningú vol passar l’immens dolor que comporta intentar ser el més perfecte possible, entenent com a perfecció la seua primera accepció en el diccionari de la llengua espanyola: “que té el major grau possible de bondat o excel·lència en la seua línia “

La majoria tendim a moure’ns en pro d’un ideal, per a cada un és semblant o diferent no importa, volem que les nostres vides tinguen un cert sentit, ja siga a través de les nostres famílies, dels nostres fills, dels nostres amics, del nostre treball i un llarg etcètera. Però el que no podem evitar, de cap manera, és tendir a ser perfectes d’acord cadascun al seu ideal. Això és una cosa meravellosa en si mateix i potser al nord en cada brúixola vital, però alhora és una llosa molt pesada que arrosseguem com una mena de penitència, tot allò que no s’acoste a l’ideal construït en la nostra ment, en la nostra vida més real, és un ganivet afilat que esquinça la nostra delicada pell i arriba fins a la carn, el dolor és immens.

Aquí hauria de néixer de la perspectiva humana, la que ordena i mesura, la que ens fa entendre les nostres capacitats i condicionaments, la que resol que som un ésser en potència que pensa, actua i sent tot el temps, encara dormint … i que és tou i dur, trist i alegre, incapaç i capaç, i no sé quantes coses més, no importa ara.

El que importa ara és dir-los que ningú és perfecte, que ningú té la veritat, que per molt que ens creem, sabem molt poc, i que l’important de veritat és conèixer-nos per poder mesurar i ordenar amb certa claredat. No hi ha major dolor que no complir amb el nostre propi ideal. Vagen amb compte amb la fantasia, tan necessària i tan perillosa com intentar viure sense la presó de què diran.

Alejandro Agustina Cárcel

Mi banner
Mi banner

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*